Malgrat els metges i filòsofs de les antigues civilitzacions de Grècia i Roma ja descrivien casos de demència, el descobriment de la Malaltia d’Alzheimer va tenir lloc al 1901. Alöis Alzheimer va identificar aquesta malaltia desprès de tractar una pacient.
Alöis Alzheimer (1864-1915) neuropsiquiatra alemany, va néixer a Marktbreit, Baviera, actual Alemanya. Fill d’una família catòlica i benestant. Va iniciar els seus estudis de medicina a Berlín i va seguir a Tübingen i Wüzburg, on va llicenciar-se al 1887. Tot seguit va entrar a treballar com assistent clínic a l’Asil Irrenanstalt de Frankfurt, institució per a malalts mentals i epilèptics amb molt prestigi en aquella època per la seva tasca investigadora, dirigida per E. Sioli. Allà va començar la seva educació en psiquiatria i, posteriorment, va sorgir el seu interès per la neuropatologia. L’any següent es va integrar a la mateixa institució el distingit neuròleg Franz Nissl (1860-1919). Amb ell va iniciar els seus estudis vers la patologia del sistema nerviós, i a més a més va establir una fructífera relació investigadora que perduraria al llarg de tota la seva vida. Conjuntament van publicar un tractat de sis volums denominat Estudis Histològics i Histopatològics del còrtex cerebral, publicat entre 1906 i 1918. Al 1895 Nissl es trasllada a Heidlberg per fer-se’n càrrec de l’Hospital Clínic Psiquiàtric de la Universitat, sota la direcció d’Emil Kraepelin, un conegut psiquiatra alemany, i Alzheimer passa a ocupar la plaça de cap clínic que el seu amic deixa vacant.
L’any 1894 va casar-se amb una vídua d’origen jueu que tenia una gran fortuna. Van tenir tres fills però, ella va morir al 1902 i no va tornar a casar-se. La fortuna heretada de la seva dona li va permetre dedicar-se a la investigació, ja que va disposar de suficient autonomia econòmica per finançar els seus textos i publicacions. Alzheimer va ser cofundador i coeditor de la revista Zeitschrift für die gesamte Neurologie und Psychiatrie i va participar en múltiples publicacions.
Un any després de la mort de la seva dona, Kraepelin, va demanar-li que s’incorporés al seu equip a Heidlberg, i Alzheimer acceptà. Tot i que la estança a Heidlberg dura poc, ja que al juny de 1903 Kraepelin obté la càtedra de Munich i a l’octubre Alzheimer el segueix.
El 16 de Juliol de 1912 Alzheimer obté la càtedra de Breslau (Wroclaw, Polonia). Durant el viatge va contraure una malaltia que es va complicar amb artritis i nefritis. Des d’octubre de 1915, Alzheimer va començar a romandre més al llit, fins que finalment morí víctima d’una insuficiència renal el 19 de desembre a Breslau, a l’edat de 51 anys. Les seves restes mortals reposen al cementiri de Hamptfriedhof amb la seva dona. La seva casa natal pot visitar-se, ja que avui en dia està convertida en un petit museu.
Va ser a l’Asil Irrenanstalt de Frankfurt Alzheimer on va examinar una dona de 51 anys anomenada Augusta Detter. Aquesta pacient ingressà al novembre de 1901, amb un quadre clínic de cinc anys d’evolució. Al seu historial clínic Alzheimer detalla: deliri de gelos vers el seu home, comportament d’absoluta desorientació durant l’ingrés, disminució de la memòria, deambula sense sentit, té por de persones molt conegudes, amaga tot tipus de coses que desprès no és capaç de trobar, sembla totalment perduda, temporal i espacialment desorientada, oposa molta resistència [...] presenta dificultats amb el llenguatge, en algunes ocasions no compren algunes preguntes que se li formulen, pateix al·lucinacions, de vegades tragina llençols d’un lloc a un altre [...] en l’últim any roman al llit, ho rebutja tot, parla de forma incomprensible. Alzheimer descriu: <<ella roman asseguda al llit amb expressió desemparada
- Quin és el seu nom?
- Auguste.
- I el seu cognom?
- Auguste.
- I el nom del seu home?
- Auguste, jo crec.
- El del seu home?
- Ah, el meu home… (ella mira com si no entengués la pregunta).
- Està casada?
- Amb Auguste.
- Sra. D.?
- Sí amb Auguste. D”.
[...]
Menja bròquil i porc. Quan li demano que ha menjat, respon espinacs.
Quan està mastegant carn i se li pregunta que està fent, contesta “patates”.
[...]
Quan li demano que escrigui Auguste D. ella escriu Sra. i se li oblida la resta. Es necessari repetir cada paraula>>
Alzheimer no va deixar de visitar-la, fins i tot en la fase més avançada de la seva malaltia. En un especial publicat a The Lancet, pel centenari de la Malaltia d’Alzheimer, diversos especialistes van destacar la valuosa tasca humanitària d’aquest metge.
El 8 d’Abril de 1906, Auguste D. va morir per una infecció deguda a una septicèmia secundaria a úlceres de decúbit i neumònia. El seu cervell va ser enviat a Alöis Alzheimer a Munich des de Frankfurt, per E. Sioli, per tal de que pugues realitzar el seu estudi histològic.
El 3 de Novembre de 1906 va fer públics els seus estudis vers la nova malaltia en la XXXVII Trobada de Psiquiatres del Sudest d’Alemanya celebrada a Tubingen. Alzheimer va exposar oralment el cas de la seva pacient. El títol de la seva presentació va ser Una malaltia característica del còrtex cerebral. La descripció neuropatològica complerta va ser publicada l’any següent a Allgem Z Psychiatr Psych-Gerich Med.
Els resultats de l’estudi cerebral post-mortem va evidenciar la existència d’una atrofia generalitzada. Va trobar un nombre disminuït de neurones al còrtex cerebral, juntament amb cúmuls de proteïnes, i uns cabdells neurofibrilars al citoplasma de les neurones. Aquest últims van ser descrits per primer cop a la historia per aquest autor.
El segon cas el va descriure Alzheimer al 1911. Johann F va patir una demència presenil i va estar hospitalitzat a la clínica psiquiàtrica de Kraepelin a Munich durant més de tres anys, abans de morir el 3 d’octubre de 1910. L’examen post-mortem del cervell va revelar nombroses plaques amiloideas, però no cabdells neurofibrilars al còrtex.
El principal objectiu d’Alzheimer en les seves investigacions consistia en trobar les bases anatòmiques de les malalties mentals. Durant els 27 anys d’activitat professional Alzheimer va pronunciar nombroses conferencies, va participar en gairebé tots els congressos i reunions celebrats a Alemanya, i va publicar 57 articles. El gruix de les investigacions d’Alzheimer van centrar-se en l’arteriosclerosi, la paràlisi general progressiva, l’epilèpsia, l’alcoholisme, les demències i psicosis en general, ja que constituïen les causes més freqüents d’ingrés en les institucions de l’època.
Malgrat no va ser el primer en descriure-la, es va decidir anomenar a la nova patologia Malaltia d’Alzheimer en honor al seu descobridor. El terme va ser utilitzat per primer cop pel seu amic Emil Kraepelin, a la octava edició del Manual de Psiquiatria al 1910. Alöis Alzheimer mai no va reivindicar el descobriment de la malaltia que va terminant portant el seu nom, el cas que va presentar al 1906 el va descriure com a demència senil. En aquella època es pressuposava que la demència era en certa forma implícita a l’envelliment; reservant-se la denominació de Malaltia d’Alzheimer a les demències que es manifestaven abans de la senectut. No obstant, la denominació de Malaltia d’Alzheimer va tardar en acceptar-se dins del mon mèdic.
El primer cop que la Malaltia d’Alzheimer va aparèixer ressenyada a la premsa va ser a l’edició del New York Times del 16 de maig de 1935: …només 100 casos d’aquest particular tipus de senilitat prematura s’han descrit en persones d’entre 40 a 60 anys d’edat. La Malaltia d’Alzheimer durant tres dècades no va tornar a aparèixer en la premsa escrita. Al 1967, Jane E. Brody va escriure un article en el qual distingia entre demència i demència presenil, però sense fer menció a la Malaltia d’Alzheimer. Finalment, el 27 de novembre de 1969, Lawrence K. Altman es va referir en la premsa escrita a la malaltia com a demència presenil de Alzheimer i, finalment a la dècada de 1970, la denominació de Malaltia d’Alzheimer va ser totalment acceptada.
A mida que la Malaltia d’Alzheimer ha anat adquirint major rellevància, s’ha generat també un interès en la seva historia mèdica. Després de ser buscades durant anys, les notes clíniques del cas d’Auguste D. i varies fotografies de la malalta van se descobertes per Maurer i col·laboradors al 1992 a l’Hospital Clínic de Frankfurt. Posteriorment al 1997, M. Graeber de l’Institut Max Planck de Neurobiolgia a Martinsried va trobar en un subterrani de la Universitat de Munich, més de 250 lamines amb les preparacions histològiques del cervell original de Auguste D. i també les corresponents a Johann F. Donat que alguns investigadors van plantejar dubtes de si aquests casos es corresponien amb els criteris clínics actuals, la recuperació de les preparacions histològiques i reanàlisi dels casos han resolt qualsevol dubte
A finals de la dècada dels cinquanta i durant els setanta, els treballs de l’Escola Anglesa de Psiquiatria, amb Martin Roth al capdavant, van posar en evidencia que la Malaltia d’Alzheimer pot manifestar-se tant en ancians com en adults. Des de llavors, l’interès per aquesta malaltia ha augmentat considerablement, en part perquè s’ha incrementat el nombre d’ancians arreu del mon.
Anna Puig
Psicòloga d’EMAD Sant Feliu 9500 foto
PDF 
